El 14 d’abril de 2007 es va celebrar l’acte de col·locació de la primera pedra del nou edifici del Centre Superior del Conservatori Liceu. La data coincideix amb la de l’aniversari de la proclamació de la Segona República, un esdeveniment històric que també va tenir conseqüències importants per a l’entitat.
La coincidència de la data de la cerimònia de col·locació de la primera pedra del nou edifici del Conservatori Liceu l’any 2017 amb la de la proclamació de la Segona República espanyola (de la que es compleixen avui 90 anys) l’any 1931 propicia el record d’un aspecte poc conegut de la història del Conservatori, el període en que va ser nacionalitzat per la Generalitat de Catalunya. La Dra. Maria Serrat, Directora General de la Fundació Conservatori Liceu, ho detalla en el capítol titulat El Conservatori a la Segona República i la Postguerra, part del llibre Orígens del Conservatori del Liceu (1837-1967) editat per Ediciones Universidad Salamanca l’any 2017, i resultat de la seva tesi doctoral i anys de recerca als arxius del Conservatori: “Amb la proclamació de la Segona República, el 14 d’abril de 1931, el Conservatori Liceu va continuar amb la seva activitat. Es va aprovar un nou reglament orgànic que substituïa al de 1912, en el qual es modificaven els articles de funcionament de règim Govern de la Societat i s’adoptava com a denominació oficial Conservatori del Liceu, que ja s’utilitzava de manera genèrica.”
Després de l’esclat de la Guerra Civil, per Decret del 5 d’agost de 1936, i a proposta del Conseller de Cultura Ventura Gasol i d’acord amb el Consell Executiu, queden compresos en el Decret de nacionalització del Gran Teatre del Liceu el Cercle del Liceu i el Conservatori del Liceu, quedant autoritzat el Conseller de Cultura a estructurar el funcionament d’aquestes entitats. Per Decret de 29 d’octubre de 1936 les classes de Declamació Catalana i Castellana del Conservatori del Liceu passen a formar part de la institució del Teatre de la Generalitat.
El 1937 es crea el Consell del Conservatori i en el preàmbul d’un Decret signat pel President Companys i publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el 18 de setembre de 1937, es fan les següents afirmacions:
“L’afany de renovació que senten les institucions docents catalanes es manifesta també a l’antic Conservatori del Liceu, institució tan tradicional a la nostra ciutat, que dintre de pocs mesos complirà el seu centenari. Una data tan memorable en la seva història, cal que pugui celebrar-la, havent millorat, en les condicions materials, en allò que les limitacions de l’edifici permeten, però és precís també que el Centenari se celebri en un ambient de companyonia espiritual que intensifiqui l’eficàcia de la seva obra per l’acció conjunta i comprensiva de tots els elements que l’integren”. El 9 d’octubre de 1937 el Consell del Conservatori es dirigia al Conseller de Cultura afirmant la seva voluntat d’assolir, tot seguint “l’inspiració [sic] de la Consellería [sic] de Cultura, la renovació i enlairament del Conservatori, transformant-lo en una veritable Institució musical digna de Catalunya”.
La Secció d’Ensenyaments del Departament de Cultura va comunicar el 14 de febrer de 1938 el nomenament dels membres de l’equip docent del Centre com a “Professors de la Generalitat”, tot equiparant els seus sous als dels professors de les Escoles del Govern autonòmic.
Durant el període de nacionalització el Centre va presidir la comissió d’ensenyaments artístics creada per la Generalitat per a coordinar tots els centres artístics de música, teatre i pintura. El nom de l’entitat queda establert des de llavors ja definitivament com a Conservatori del Liceu, i el logotip de la Generalitat s’incorpora a la documentació oficial del Centre.
La rica documentació que conserva l’arxiu de la Fundació Conservatori Liceu permet comprovar com la tradició de mecenatge i suport al talent d’estudiants sense recursos va continuar activa durant el període. En carta del 13 de gener de 1938 del Conseller de Cultura al Director del Conservatori, es “faculta el Consell del Conservatori del Liceu per tal que pugui concedir estudis gratuïts fins un 5% de la matrícula total”.
Durant aquests anys els Directors del Conservatori Liceu van ser Josep Barberà (1931-1938) i el gran compositor Joan Lamote de Grignon (1938-1939), antic alumne del Centre que ja havia ocupat el càrrec anteriorment. Pot destacar-se en l’activitat docent d’aquest període la creació del primer curs de Formes Musicals del país (ideat per Joaquim Zamacois, antic alumne i professor del Centre) i la creació, per part de Lamote de Grignon de la càtedra de Direcció d’orquestra.
L’abril de 1939, amb la caiguda de Barcelona, l’antiga Junta Directiva va tornar a gestionar el Centre. Alguns professors i treballadors van sofrir represàlies pel seu compromís republicà, com és el cas de Lamote de Grignon, privat del seu càrrec i desterrat a València com a conseqüència d’un informe signat pel secretari municipal interí en el que s’afirmava que Lamote “expressava principis separatistes-comunistes, i que era partidari del Front Popular”.
Més informació:
Història de la Fundació Conservatori Liceu
Llibre Dra. Maria Serrat:
Serrat i Martín, Maria. Origen del Conservatori Liceu: 1837-1967. Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca, 2017. ISBN 978-84-9012-808-4
Vídeo històric sobre l’origen del Conservatori Liceu:
Documentació històrica:
