Stacey Kent

La veu de seda

 

És difícil posar adjectius i descriure les sensacions que transmet la que és una de les grans veus del jazz de les darreres dècades: etèria, sedosa, cristal·lina, elegant… És com intentar descriure un perfum. No en va, un dels perfumistes més importants del món, Jean-Claude Ellena, ha citat Stacey Kent com una de les seves grans inspiracions a l’hora de crear una fragància, al costat de clàssics com Baudelaire, Debussy o Cézanne.

Stacey Kent és una de les grans dames del jazz, cèlebre per les seves interpretacions d’estàndards amb les que inicià la seva carrera a principis del noranta, cantant al Café Boheme del Soho londinenc. Allà la vida d’aquella graduada en literatura comparada donà un gir inesperat que la portà a la Guildhall School of Music and Drama i la féu conèixer la seva parella personal i artística, Jim Tomlinson.

Des de llavors, onze àlbums d’estudi, directes i col·laboracions de luxe, nominada als Grammy per l’aclamat Breakfast On The Morning Tram, Disc d’Or i de Platí i alabances unànimes com la del The New York Times, que qualificà el seu debut acompanyada d’una orquestra (I Know I Dream: The Orchestral Sessions) com “una joia en una discografia on ja n’hi ha moltes”.

En la seva trajectòria l’hem vist mantenir el seu estil sobri, d’una sofisticació lliure d’histrionismes, sense encasellar-se en versionar el gran cançoner americà: després de sis discs inicià un procés de conversió des del repertori d’estàndards al de, per una banda, repertori en francès (Raconte-Moi) o en portuguès (The Changing Lights, amb el seu admirat Roberto Menescal), en els que ha demostrat un gran domini d’aquests idiomes; per altra banda, temes originals pels que ha estat premiada, i en els que ha comptat amb aliats tan poderosos com el propi Tomlinson com a compositor o el premi Nobel Kazuo Ishiguro com a lletrista.