Marlango

El projecte indie que es convertí en fenomen de masses

 

La dedicatòria que pronunciava, com podia, Tom Waits a I wish I was in New Orleans va donar nom a un grup sorgit de casualitats improbables però felices, cuinades en el mateix foc lent dels ambients bohemis on aquest etílic músic llegendari, que tant admiraven, s’havia acostat als poetes maleïts, al cabaret d’entreguerres, al jazz, al blues i a l’estranyesa visual de Lynch.

Sota aquest esperit, Marlango es forjà a finals dels noranta quan Leonor Watling començà a interpretar estàndards de jazz amb un grup d’amics. A partir d’aquí la història és coneguda: l’arribada d’Alejandro Pelayo, l’altra meitat del duo, i la gravació de la maqueta que arribaria a mans d’Óscar Ybarra, que la convertiria en el primer disc del grup el 2004. Aquell projecte de naturalesa totalment indie captivà ràpidament el públic i es convertí en un fenomen de vendes, arribant a Disc d’Or.

Des de llavors s’han consolidat com un element imprescindible de l’escena espanyola, anomenats sovint un “bàlsam musical”, que amb els anys potser ha perdut el deix melancòlic dels seus primers treballs per acostar-se amb Un día extraordinario i El Porvenir a sonoritats més lluminoses. Un fet al que, més enllà del pas de l’anglès al castellà, ha ajudat notablement el contracte amb Universal, les col·laboracions amb Bunbury, Jorge Drexler i Fito Páez, el comiat a Óscar Ybarra o la nova producció (feta a Los Angeles) amb el tòtem de la música comercial Sebastián Krys.

Tanmateix, mai han perdut l’elegància sincera i gens impostada que els ha caracteritzat, tenyida del punt just d’aire canallesc, glamourós i sòrdid a la vegada, on la solidesa d’Alejandro Pelayo, fruit de la seva formació clàssica, ha trobat el contrapunt perfecte en els mil missatges implícits en la veu de Leonor Watling, qui ha demostrat amb escreix que era molt més que una actriu famosa amb el caprici de cantar.