Nota informativa:

El cantaor Diego El Cigala no podrà arribar demà a temps a la classe magistral programada dins del cicle Liceu Jazz, coorganitzat pel Conservatori Liceu i el 50 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona amb el suport de la Fundació de Música Ferrer-Salat. Problemes d’agenda d’última hora han impedit a l’artista arribar demà a la tarda a Barcelona. L’import de les entrades comprades serà tornat.

 

 

Diego el Cigala

El cantaor més internacional

 

De tots els cantaores que han traspassat les fronteres del flamenc per acostar-se al feliç maridatge amb el jazz (que fa dècades que també cultiven els grans guitarristes del gènere), segurament Diego el Cigala és un dels noms més internacionals i que han aconseguit que aquest mestissatge arribi amb més força al gran públic. Com oblidar aquell Lágrimas negras que, malgrat publicar-se el 2003, ja podem qualificar de llegendari per l’autèntic fenomen de masses en què es convertí.

Tanmateix, abans del feliç “matrimoni artístic” amb Bebo Valdés que el féu famós mundialment, Diego el Cigala ja feia anys que es movia entre els noms més reputats del cante i el toque. El nebot de Rafael Farina, madrileny d’origen, ja guanyà un premi amb dotze anys que li obria les portes a treballar amb Cristóbal Reyes, Mario Maya o Farruco, i, més endavant, a gravar amb tòtems de la talla de Camarón, Gerardo Núñez o Vicente Amigo.

La seva carrera discogràfica en solitari es mantingué fidel a aquest esperit d’excel·lència i d’inquietud pels lligams del flamenco amb altres gèneres i disciplines artístiques. Precisament, en el seu tercer disc produït per Javier Limón, Corren tiempos de alegría, s’agermanava amb Niño Josele i músics de jazz llatí que havien participat en el film Calle 54 de Fernando Trueba, i entre ells dos figures que canviarien la seva carrera, Jerry González, amb qui gravà Piratas del flamenco, i el mític pianista cubà.

Trueba fou també l’artífex de Lágrimas negras, un projecte íntim que desbordà totes les previsions: Bebo Valdés i Diego el Cigala formaven una unió exquisida, emocional i de factura impecable però gens artificial, que liderà les vendes durant dos anys i els brindà dos Grammy, cinc nominacions als Grammy Llatins i la qualificació de Disc de l’any pel The New York Times.

La cura i les referències culturals s’han mantingut en cada un dels seus treballs, des del diàleg amb l’obra de Picasso a Picasso en mis ojos (i amb músics de luxe com Paco de Lucía, Tomatito o Raimundo Amador) fins a l’acostament als boleros, coplas, tangos i salsa de Dos lágrimas i Romance de la Luna Tucumana.