Salvatore Accardo és considerat un dels més grans violinistes del nostre temps.
Als tres anys va començar a interessar-se pel violí i als vuit anys va ser admès a l’Escola Napolitana del Mestre Luigi D’Ambrosio. Al juny de 1956 es va examinar al prestigiós Conservatori Sant Pietro de Nàpols, amb cinc anys d’antelació. Posteriorment, va ser admès al curs de perfeccionament de la Acadèmia Musical Chigiana de Siena.
Va donar el seu primer recital als 13 anys tocant els Capricis de Paganini. L’any 1956, va guanyar el Concurs de Gènova i l’any 1958 va obtenir el primer premi del Concurs de violí “Paganini”. Va fundar el Quartet Accardo al 1992 i va ser un dels fundadors de l’Acadèmia Walter Stauffer al 1986. També va crear les Settimane Musicali Internazionali a Nàpols i el Festival de Corda de Cremona l’any 1971.
Accardo posseeix diversos violins , entre ells els Stradivari Hart ex Francescatti (1727) i Uccello di Fuoco ex Saint-Exupéry (1718) i un Guarneri del Gesù del 1734.
Dona classes a l’Acadèmia Musicale Chigiana des de 2004.
Gran virtuós del violí, és especialment famós per la seva interpretació de les obres de Paganini, de qui ha gravat els Capricis i els concerts per a violí i orquestra (amb l’acompanyament de l’Orquestra Filharmònica de Londres, sota la batuta de Charles Dutoit), sent el primer en fer-ho. Ha col·laborat amb les principals orquestres internacionals i amb els directors més prestigiosos, com Carlo Maria Giulini, Claudio Abbado, Riccardo Muti, Yuri Temirkanov, Colin Davis, Kurt Masur, Charles Dutoit, Lorin Maazel, Sir John Barbirolli, Kirill Kondrashin, Antal Dorati i molts d’altres.
Al llarg de la seva carrera ha col·laborat amb grans intèrprets, com Maurizio Pollini, Martha Argerich, Radu Lupu, Pierre Fournier, MtislavRostropovich, Jean Pierre Rampal o Isaac Stern, entre molts d’altres.
“Com sempre recordo als joves, la música de conjunt és un valor fonamental per a un músic complet, un enriquiment continu escoltant-se a si mateix escoltant la veu dels altres. El treball en orquestra i música de cambra és bàsicament una metàfora de la vida: la llibertat es conquereix respectant la dels altres, reforçant el potencial de cadascú i creant una harmonia total”.
